Qui sóc?.

COM EM VAIG INCIAR AL MÓN DE L’ORNITOLOGIA.

Jo devia tenir al voltant de 7 o 8 anys la primera que un ocell em va cridar l’atenció. Era una Puput (Upupa epops). No és difícil que una Puput et cridi l’atenció. És un ocell grandet, força vistós tot i que els colors no són massa cridaners. Amb una cresta blanca i negra. Però jo a més vaig tenir la sort de veure-la molt a prop sense espantar-la.

Estàvem jugant amb un amic a amagar-nos l’un de l’altre, prop d’un restaurant a Canyet (Badalona). Jo em vaig amagar prop del lloc on tiraven les escombraries. Vaig pensar que en Rafel (el meu amic) no vindria a buscar-me enmig d’aquella pudor.

Qui va venir a buscar-me va ser aquella Puput . Sense saber que jo estava amagat va baixar per menjar insectes. Immediatament vaig quedar atrapat per aquell ocell preciós. I el que ja va ser definitiu va ser quan va començar a obrir i tancar la cresta. S’apropava en Rafel al meu amagatall i ella s’estava posant nerviosa.

Vaig quedar tan atrapat que no em va importar massa que en Rafel em trobés i em toqués parar a mi.

En tornar a casa em vaig posar a regirar els calaixos de l’habitació. Dins d’un d’ells la meva germana hi guardava un llibret amb la portada de color crema que crec que es deia Natura (no podria assegurar-ho). Era la primera guia d’ocells que havia vist en la meva vida.

El llibre estava descosit, li faltaven pàgines i, si fos ara ja faria temps que l’hauríem llençat al contenidor de paper per reciclar-lo. A més els dibuixos estaven fets a ploma i no tenien color !!. Per sort no hi havia limícoles dibuixats. Una guia de limícoles en blanc i negre.   No foteu !!.

Però aquells dibuixos, gairebé esquemàtics, van omplir la meva imaginació i evocaven “safaris” prop de casa.

De tota manera aquell episodi de la Puput no va anar més enllà tot i posar la llavor del interès pels ocells dins meu. Fins que a vuitè d’E.G.B., un altre amic, el Jordi Grifols em va començar a omplir el cap d’ocells. Ell estava en un grup de natura de Badalona que es deia Taller de Natura i els dissabtes anava a Ca l’Andreu a Tiana a veure com alguns nois més grans posaven anelles als ocells. Increïble !! .

Tot i que em va convidar a anar-hi alguna vegada jo sempre li deia que no. Burro que era jo de petit (bé no he canviat massa) !!. Però entre la Puput i el Jordi, l’afició pels ocells va anar guanyant força fins a arribar a 2on de BUP. Era l’any 1982.

Allà vaig coincidir amb el Francesc Carbonell (FC), botànic d’afició, que em va presentar al Francesc Serra (FS). I allò ja va ser definitiu. Les sortides els dissabte pel matí al Torrent de l’Amigó tenien no sé què d’especial. Eren sortides multidisciplinàries. En FC ens ensenyava a reconèixer la vegetació del torrent i en FS els ocells que hi anàvem trobant. Bé, bàsicament li ensenyava a en FC perquè només teníem uns binocles (1) que duia en Serra. Quan ell ja havia identificat l’ocell ela hi passava a en Carbonell. Total que quan el binocles m’arribaven a mi l’ocell ja havia marxat. Em vaig fer un expert en identificar carpons d’ocells.

A partir d’aquí  l’obsessió pels ocells no m’ha deixat ja mai.


ESPÈCIES PREFERIDES

Tothom té un grup preferit d’ocells. O dos.

El meu són els Sílvids, especialment els tallarols. Segurament perquè on vaig aprendre a identificar ocells va ser la Coscollada de l’Amigó a Badalona. En un hàbitat típic de garriga i màquina mediterrània és el que més abunda.

De fet el caràcter tímid i fugisser d’aquestes especies lluny de fer-me enrere encara m’esperonava més.

Una altre grup d’ocells que m’interessa són els limícoles. M’agrada passar-me una bona estona mirant-los i anar identificant-los un a un i més si surt algun Temminckii o alguna altra coseta inesperada.

També estic desenvolupant un interès creixent per a gavines i gavians. Però de moment no me’n surto gaire amb el gènere Larus. Tinc una trava important amb les espècies que componen aquest gènere, sobretot amb el grup Larus michahellis/argentatus/cachinnans/fuscus  i les seves distribucions geogràfiques. A veure si poc a poc vaig traient-ne l’aigua clara.

De tota manera, però, també gaudeixo en sentir el reclam del Pit-roig ben d’hora pel matí o cap al tard passejant pels camins de l’Empordà.

ON VAIG A VEURE OCELLS.

Torno a córrer per l’Empordà. Després d’uns 10 anys “d’excedència” torno a córrer per l’Empordà.

Fa 10 anys era un regular del P.N. dels Aiguamolls de l’Empordà. Ara he desplaçat la meva zona un pèl més al sud.

Bàsicament surto a veure ocells als Arrossars de Bellcaire – Sobrestany. Paisatgísticament és una zona que trobo molt atractiva amb la seva barreja d’arrossars, camps inundables, canals i alguna petita bassa. Però on també s’hi fa present la pineda i la màquia mediterrània més cap al Montgrí. Podríem dir que sóc un regular d’aquesta zona.

Un altre lloc que també m’agrada molt és la Gola del Ter on m’hi deixo caure de tant en tant. És un lloc preciós, gairebé màgic cap al tard quan el sol ponent-se il·lumina plenament les Illes Medes.

També em deixo caure per la gola del Fluvià i Mig de Dos Rius. Tot i que depenent de l’època de l’any està ple de gent, sempre pots endur-te alguna alegria.

I els Aiguamolls de l’Empordà, és clar. Són un referent. Són moltes hores i records relacionats amb aquest meravellós espai natural. Tot i que havent-ne sigut un regular ara em sembla que hi vaig molt poc.