Tinc una excompanya de feina que quan el dilluns al matí ens retrobàvem al despatx, per la cara que feia jo, ja sabia si havia anat el cap de setmana a veure ocells o m’havia quedat a Barcelona. No fallava mai.
Si m’hagués vist aquest matí hagués flipat. Dec fer una cara horrible (més de la que ja faig habitualment). Fa 15 dies que no surto a veure ocells. I la setmana que ve tampoc ho faré. És a dir que quan torni a sortir, el 2 de febrer, si no hi ha cap contratemps, farà quasi 1 mes des de la darrera vegada que vaig sortir al camp.
No ho podré resistir. Si aquest cap de setmana estava de mala llet (ja em perdonareu l’estirabot però és que la situació se’l mereix. I de més grossos fins i tot!) d’aquí a dues setmanes no se’m podrà ni parlar. Hauré de fer esforços per a no agredir a la gent que em parli.
Per cert!. Si per Barcelona veieu algú amb cara de pocs amics saludeu-lo. Teniu molts números de que sigui jo. Prometo no saltar-vos al coll!.
