Després de força temps sense incloure cap entrada nova en el meu blog, tot coincidint amb el pas de rapinyaires per la Serra de Marina torno a publicar alguna coseta. I aquest cop sobre el pas d'ocells planadors.
Per la manera en que es desplacen els ocells
a l’hora de realitzar els seus moviments, els separem en ocells de vol batut i
ocells planadors (Rapinyaires i Cigonyes).
Els de vol batut són aquells que per desplaçar-se
baten les ales, mentre que els ocells planadors són aquells que utilitzen la
seva superfície alar per mantenir-se en l’aire sense necessitat de batre les
ales.
Com podreu imaginar, els primers
necessiten una gran quantitat d’energia per poder mantenir aquest vol, sobretot
durant la migració que és un desplaçament de llarga distància que efectuen dos
cops l’any, a la primavera cap al nord (a casa nostra de l’Àfrica cap a Europa)
i a la tardor cap al sud (viatge de tornada a l’Àfrica). Mentre que els
planadors fan servir la seva superfície alar per aprofitar els corrents tèrmics
provocats per l’escalfament del terra que al seu torn escalfa l’aire que hi ha en
contacte amb la seva superfície. Aquest aire escalfat, menys dens que l’aire
fred, puja cap a les capes altes de l’atmosfera en espiral, cosa que els ocells
aprofiten per enlairar-se. Quan aquests corrents perden força o l’exemplar en
qüestió creu que ja ha arribant prou amunt se’n surt i comença a avançar tot
planant i perdent alçada. Quan retroba un altre corrent tèrmic torna a guanyar
alçada tot descrivint cercles en espiral.
Aquests corrents, però, només es creen sobre
la superfície terrestre. Sobre grans masses d’aigua no s’hi donen ja que
l’aigua no s’escalfa tant de pressa com el terra. D’aquesta manera les aus
planadores eviten les grans masses d’aigua com els mars, oceans o fins i tot
grans llacs. És aquesta la raó de perquè els ocells planadors per travessar la Mediterrània
es concentren allà on la distància entre Àfrica i Europa és més petita. Aquest
punts són l’Estret de Gibraltar (Tarifa és ben coneguda per la seva
concentració de migrants a la tardor), el sud de la Península Itàlica i les
petites illes que hi ha entre la costa africana i la italiana i l’Estret del
Bòsfor (entre Europa i l’Orient Mitjà).
També hi ha certs accidents geogràfics com
són les carenes muntanyoses, els colls de muntanya, els rius i la costa que
actuen com barreres que desvien i guien als ocells planadors en el que anomenem
flyways. Podríem dir que aquestes flyways són autèntiques autopistes pels
ocells planadors concentrant-s’hi en gran nombre.
Aquests fets expliquen que la Serralada
Litoral al Barcelonès Nord i el sector nord del Parc de Collserola siguin un
punt òptim per a l’observació de la migració d’aus planadores. En aquest punt
hi conflueixen els exemplars que han vingut del nord tot seguint la costa
mediterrània i la Serralada Litoral i els que han seguit el curs del riu Besòs.
En aquest sentit el Parc de Collserola
porta més de 20 anys fent el seguiment de la migració post-generativa d’ocell
planadors al Turó de la Magarola des d’ on es controla la part baixa del curs
del Riu Besòs i les vessants de la Serralada de Marina. Aquest punt
d’observació està integrat en el projecte PERNIS de l’Institut Català
d’Ornitologia que des del 2003 monitoritza la migració d’aus planadores a
Catalunya.
Les espècies més comunes d’ocells
planadors a Catalunya són per ordre decreixent: l’Aligot vesper (Pernis
apivorus), l’Esparver vulgar (Accipiter nisus), el Xoriguer comú (Falco tinnunculus), l’Àliga marcenca (Circaetus gallicus), l’Aligot comú (Buteo
buteo), l’Arpella vulgar (Circus
aeruginosus), el Falcó
mostatxut (Falco subbuteo),
l’Àliga calçada (Hieraaetus pennatus) i el Milà negre (Milvus migrans).
Al Turó de la Magarola, en el període comprès entre l’any 2003 i el 2009, s’han registrat com a espècies més nombroses: l’Aligot vesper (Pernis apivorus) 671 exemplars, l’Esparver vulgar (Accipiter nisus) 262 exemplars, el Xoriguer comú (Falco tinnunculus) 168 exemplars, l’Arpella vulgar (Circus aeruginosus) 120 exemplars, l’Aligot comú (Buteo buteo) 92 exemplars, el Falcó mostatxut (Falco subbuteo) 72 exemplars, l’Àliga marcenca (Circaetus gallicus) 28 exemplars, l’Àliga calçada (Hieraaetus pennatus) 22 exemplars. També s’hi ha vist espècies menys habituals com ara la Grua (Grus grus) 11 exemplars, l’Esmerla (Falco columbarius) 2 exemplars, l’Aufrany (Neophron percnopterus), el Falcó de la reina (Falco eleonorae) i la Cigonya negra (Ciconia nigra) totes elles amb 1 exemplar.
Si voleu ampliar informació podeu anar a aquests
links:
